Fa molt i molts anys, a una galàxia llunyana, l’Imperi Galàctic maltractava les díscoles colònies de la perifèria (les colònies sempre són a la perifèria).
Joaquim Bosch
Un dels instruments amb què l’Imperi Galàctic les castigava era amb l’accés a la universitat. A les colònies hi havia el 15,6% dels estudiants de tot l’Imperi, però l’Imperi només hi destinava l’11% de les beques.
Per fer-ho encara més sagnant, i malgrat que les taxes més cares de tot l’Imperi eren a les universitats de les colònies, els (pocs) becaris que hi havia a les colònies veien que les seves beques venien amb menys diners que les dels estudiants de la resta de l’Imperi, perquè al seu 11% de beques l’Imperi només hi destinava el 10% dels diners.
Percentatge: estudiants universitaris de les colònies respecte els del conjunt de l’Imperi Galàctic (línia blava); beques atorgades a estudiants de les colònies respecte el conjunt de beques de l’Imperi (línia vermella); diners atorgats a becaris de les colònies respecte els diners per al conjunt d’universitaris de l’Imperi (línia verda), per als 10 últims cursos acadèmics disponibles. Fonts: INE, Idescat, i Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
La situació no només era injusta, també era il·legal. Fins i tot el Tribunal Constitucional de l’Imperi havia dictat una sentència on reconeixia que els Estatuts d’Autonomia de les colònies, tant el de 1979 com el de l’any 2006 dDV (després de Darth Vader), els atorgaven la competència de les beques universitàries i instaven l’Imperi a traspassar la competències i els diners a les colònies. Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies. Aquí, i a la Xina Popular.
(To be continued)
Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
EL PLA HIDROLÒGIC DE L’EBRE I LA POLÍTICA DE L’AIGUA A CATALUNYA
Davant del repte de la constitució d’un nou estat independent, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua. El nou govern de Catalunya tindrà una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.
Carles Ibáñez (IRTA)
Catalunya és un país hidrològicament “dual” a tots els efectes: geogràfic, climàtic, administratiu, d’usos de l’aigua, de model de gestió, etc. Tenim la meitat oest de país encabida a la conca de l’Ebre, amb poca població, clima semiàrid, molta demanda d’aigua per a regadiu, i amb competències de gestió que recauen en el Govern central (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre). Tenim una meitat est encabida a les anomenades “conques internes de Catalunya”, amb molta població, clima Mediterrani, molta demanda d’aigua urbana i amb competències que recauen en la Generalitat de Catalunya. Això ha provocat fins ara l’existència de dues realitats paral·leles amb poca connexió i coherència, però davant el repte de la constitució d’un nou estat independent a Catalunya, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua basada en els principis de la Unió Europea i la seva Directiva Marc de l’Aigua: sostenibilitat, eficiència, recuperació de costos i bon estat ecològic de les masses d’aigua.
Ara mateix, el focus està posat a la conca de l’Ebre. El govern central acaba d’aprovar el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre (PHCE) amb l’oposició de diverses Comunitats Autònomes i col·lectius, destacant el paper jugat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i la Generalitat de Catalunya per reclamar al govern central i a la Comissió Europea canvis profunds respecte al document aprovat. Si em pregunteu per les diferències entre el pla hidrològic de l’Ebre que s’ha aprovat recentment i els plans anteriors, us diré que cap de substancial, i el mateix és aplicable a la majoria de conques ibèriques. Tenim un conflicte de llarga durada entre Catalunya i Espanya pel que fa a la gestió de l’aigua, que es centra a la conca de l’Ebre i que també genera contradiccions dins de Catalunya, on el paper de la Unió Europea pot ser determinant per forçar un canvi en la política de l’aigua.
Però la pregunta important és per què la política de l’aigua a Catalunya no té la capacitat de canviar i adaptar-se al nou context polític, social i econòmic Europeu i global. La resposta és, en gran part, la inèrcia de la política de l’aigua a Espanya. Però no podem defugir la nostra responsabilitat com a catalans, i menys davant la perspectiva d’un estat independent: tenim molts deures a fer. Gran part de la societat (i de la política) encara té com a dogma indiscutible que fer embassaments, regadius, transvasaments i dessaladores és bo per naturalesa, sense qüestionar-ne gaire la viabilitat econòmica i ja no diguem ambiental. Això forma part d’una visió política i social més general que considera que la construcció d’infraestructures (autopistes, trens, carreteres, embassaments) és bona per definició, i els que la qüestionen són considerats “ecologistes radicals” i “antipatriotes”. No cal dir que això està arrelat al nucli de la vella política, la de la conxorxa entre els governs, els partits i les grans empreses constructores, que ens ha esclatat a la cara de forma traumàtica amb l’arribada de la darrera crisi econòmica, social i política.
En la meva opinió, si no canvia la vella política “en general”, no pot canviar la vella política de l’aigua i les altres polítiques. És un ”pack” inseparable, i la perspectiva és que les coses no canviaran gaire a curt termini. Si més no, a Espanya, on no hi ha condicions objectives per a un canvi substancial de polítiques en els propers anys. Per tant, això afectarà al PHCE en el sentit que seguirem tenint invariablement el mateix tipus de propostes, que tant perjudiquen el tram final del riu i el seu delta. És a dir, les Comunitats Autònomes es reparteixen les reserves d’aigua (bàsicament per regadiu) i deixen un cabal mínim de 100 m3/s al tram final de l’Ebre (que representa un 15-20% del cabal original). Així doncs, el cabal ecològic dels rius es fixa a partir “del que sobra” un cop repartida l’aigua per als altres usos, tot i que la Directiva Marc de l’Aigua (legislació Europea) diu el contrari: primer cal fixar el cabal ecològic i després s’adjudica l’aigua per a altres usos. Els estudis encarregats per la Generalitat de Catalunya, fets per investigadors independents, arriben a la conclusió que cal un cabal ecològic molt superior (més del doble).
Amb el Segre passa quelcom semblant. La diferència entre el cabal ecològic fixat pel pla hidrològic i el que consideren els experts independents és molt gran, amb l’agreujant de què el Segre ja està més explotat i que el canvi climàtic pot afectar encara més la minva de recursos hídrics. Per tant, a la part catalana de l’Ebre tenim la mateixa contradicció que a la resta de la conca: d’una banda volem ampliar el regadiu i de l’altra volem ampliar el cabal ecològic. Les dues coses alhora no semblen possibles. La nova política de l’aigua hauria d’abordar aquesta contradicció de forma decidida i honesta, per tal de canviar la realitat i adaptar-nos a les necessitats del segle XXI, i aquí el nou govern de Catalunya té una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua. Seria una contradicció en sí mateixa voler construir un nou país amb una vella política de l’aigua!
Carles Ibáñez Martí és Cap del Programa d’Ecosistemes Aquàtics de l’IRTA, al Centre de Sant Carles de la Ràpita, Delta de l’Ebre. És un grup de recerca especialitzat en ecologia aquàtica, creat l’any 2005, que analitza els efectes del canvi global als ecosistemes Mediterranis. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona (1993). Especialitzat en ecologia de rius i zones costaneres, amb 28 anys d’experiència investigadora. Autor de més de 50 publicacions en revistes científiques internacionals. Membre del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible i anteriorment del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de la Generalitat de Catalunya i del Consell Rector del Parc Natural del Delta de l’Ebre.
Viure en un estat que ens va a la contra ens amputa i empetiteix. Només amb un estat propi en el món dependent d’avui i amenaçats per una crisi ecològica descontrolada podrem assolir les més altes cotes de creixement i serem capaços de contribuir a fer front als reptes globals.
Jordi Sunyer
Vaig conèixer la independència en una col·laboració amb el govern andorrà sobre els efectes en la salut dels veïns d’una vella incineradora. Allí vaig veure els andorrans exercint les més altes representacions en organitzacions governamentals com la OMS, la ILO o la ONU. Ser independents en un món dependent havia fet créixer als nivells més alts de decisió, i en molt poques generacions, aquells néts de ramaders d’alta muntanya.
El segon tast va venir quan, en una estada a Noruega, vaig viure la celebració de la seva independència assolida fa tot just un segle. Les converses amb els investigadors noruecs em van ensenyar que quan et sents teu el país, el serveixes generosament i la força creativa que això genera en els individus és multiplicadora. Em vaig adonar que el nostre mal-conviure amb un estat que ens va a la contra i un país que no és el nostre ens amputa, també, com a individus.
El darrer apunt es refereix a la recerca que jo faig, multidisciplinària i multicèntrica, que m’ha dut a treballar amb companys d’arreu i practicar una Europa sense fronteres en recerca. Així, puc dir als meus amics de Menorca i València, Granada i Guipúscoa que la independència de Catalunya no ha de malmetre els projectes conjunts que fem. Però, alhora, les retallades del 40% en recerca a Espanya alcen barreres i ens empetiteixen en comparació a la resta de companys europeus. Aquesta política demostra malfiança en la creativitat dels científics i poc interès en les futures generacions. En canvi, l’aprovació per tot el ple del parlament de la llei catalana de recerca i el manteniment del ‘migrat’ pressupost català en recerca aquests anys d’ofec són una garantia de que el nostre país, amb un estat propi, apostaria per la creativitat i l’esperança del benestar de les futures generacions i per una terra sostenible, tot invertint en recerca (i cultura i educació).
Jordi Sunyer és investigador del CREAL i catedràtic de medicina preventiva i salut pública de la UPF. La seva recerca en l’efecte de les exposicions ambientals en l’origen de la vida durant el desenvolupament dels nens i, en especial, els efectes de la contaminació de l’aire en el desenvolupament cognitiu han tingut un gran impacte.
Me gustaría poder saber que en el año 2115 alguien no leerá documentos de 2015 sorprendiéndose de que nada ha cambiado con respecto a Cataluña.
Mario Ezquerra
El próximo 27 de septiembre se han convocado antes de tiempo las elecciones al Parlamento de Catalunya, se ha hecho para decidir lo que no nos han dejado hacer mediante un referéndum. Pues el 27 de septiembre se decide si se quiere estar en la República de Catalunya independiente o en el Reino de España, y para ello hay solamente dos listas que inequívocamente persigan este objetivo.
Esto ocurre cien años después de la creación de la Mancomunidad de Cataluña. Hoy hace cien años que Prat de la Riba dejó escrito “el sistema centralista toma a ayuntamientos, diputaciones y corporaciones como menores de edad, que deben ser tuteladas desde Madrid los cuales deben pedir sumisamente el correspondiente beneplácitos. Y cada día aumentan sus pretensiones, cada día aumentan sus injerencias, sus limitaciones, y la libre actividad de los ciudadanos y corporaciones”. Cien años, y esta descripción, podría ser aplicada perfectamente en el día de hoy sin tocar una coma. Cien años, y no hay nada nuevo bajo el sol.
¿Es de extrañar que, un siglo después de esfuerzos inútiles Cataluña quiera probar suerte por su cuenta? Lo que extraña, lo que realmente extraña es que sea solamente Cataluña quien proteste contra esta situación de modelo de estado, cuando es toda España la perjudicada, cuando las decisiones no se toman en función del bien común, sino de los intereses del poder de un centro administrativo. Pero yo no soy quien para meterme en las decisiones de otras comunidades o naciones. Solo diré que a mí personalmente, me gustaría poder saber que en el año 2115 alguien no leerá documentos de 2015 sorprendiéndose de que nada ha cambiado con respecto a Cataluña.
Si queremos un verdadero cambio, no un cambio cosmético, o incluso regresivo, que es lo que prometen los futuros gobiernos de PSOE/Podemos ó PP/Ciutadans, tenemos una oportunidad inmejorable, y es, partiendo de cero, crear un nuevo Estado, libre de inercias pasadas, de sistemas anquilosados, herencia de un sistema borbónico centralista, de intereses creados y de un modo de pensar en el que todo se decide de forma jerárquica desde un centro político. Podemos construir una República donde la justicia social, la democracia participativa, la innovación y la actividad productiva vayan de la mano. Nada de esto está garantizado en el nuevo estado, pero solo será posible empezando de cero desde ese nuevo estado.
Mario Ezquerra és investigador Miguel Servet a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Barcelona), dins del grup Neurodegenerative diseases: Clinical and Experimental Research.
Tot i poder preveure que la independència comportarà un augment dels recursos públics, el que és important per sí mateix és el convenciment de que tot el país es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tot el sistema aquells elements no financers del model català.
Montse Daban
A Catalunya, les competències en R+D estan distribuïdes entre l’Estat i la Generalitat, amb models de política científica força diferents pel que fa a governança de les institucions, recursos humans i criteris de distribució del finançament, entre d’altres. El resultat és un sistema híbrid on la col·laboració i les sinergies són excel·lents entre centres i grups de recerca, però amb una limitada capacitat de ser gestionat en la seva totalitat d’acord amb el model català.
Des de fora de Catalunya s’observa amb atenció el cas català (en gran mesura pel contrast amb l’espanyol, en relació als principals indicadors amb què Europa mesura les capacitats en recerca). Fins al punt que es considera que ha crescut malgrat les polítiques de l’Estat, el model del qual és força més encotillat que el nostre. La comunitat investigadora de Catalunya, i també les institucions i l’Administració, han reclamat reiteradament a l’Estat major flexibilitat, una priorització de criteris competitius i una desburocratització de la recerca, entre d’altres mesures d’urgència. No deixen de ser les mateixes que la Comissió Europea, mitjançant l’ERAC (Comitè Assessor de l’Espai Europeu de Recerca), ha recomanat a l’Estat espanyol que apliqui si vol millorar en aquest àmbit.
El cert és que el sistema català d’R+D ha crescut per l’esforç i capacitat dels seus actors principals, científics i institucions, i pel manteniment, malgrat les dificultats, dels trets que el caracteritzen. La captació de fons competitius i els indicadors de productivitat no han deixat de créixer, per mèrit de tots i també del model. I d’això cal parlar-ne, perquè força membres de la comunitat científica catalana pensen que seria adequat mantenir aquesta línia i ampliar-la a elements del sistema actualment sota regulació estatal.
Ara bé, si fins al moment s’ha pogut créixer malgrat l’Estat, els canvis que cal aplicar per fer que el país creixi de veritat a partir del coneixement han de ser de major profunditat. En els territoris d’alta capacitat d’innovació es diu que l’estat ha de crear un ecosistema que faciliti “que passin coses”. Cal una fiscalitat molt sensible a la innovació, incidir en les polítiques regulatòries dels sectors estratègics i dels mecanismes de capital risc, augmentar l’autonomia del sistema i ser present a les organitzacions internacionals, entre molts altres factors decisius. Cal un estat que entengui el valor d’apostar per la recerca, fer d’aquesta una de les seves prioritats i impulsar mesures perquè generi creixement i resolgui els grans reptes de la societat (no cal dir que el finançament que ve d’Europa va en aquesta línia).
Hi ha força evidències que indiquen que l’Estat espanyol no ho entén. Podem confiar en que l’Estat català ho entendrà? Justament, en l’àmbit de recerca és on hem mostrat tenir un model propi, diferenciat i d’èxit. Per tant, tot i poder preveure que la independència comportarà per se un augment dels recursos públics per a la recerca i la innovació, el que és prou important per sí mateix és el convenciment de que Catalunya (tot el país) es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tots els agents del sistema d’R+D+I aquells elements no financers del model català que han contribuït al seu reconegut èxit.
Montse Daban és doctora en Biologia Molecular i màster en Comunicació Científica; ha estat investigadora postdoctoral dins i fora de Catalunya i editora científica. Ha ocupat diversos càrrecs en comunicació, relacions institucionals i relacions internacionals. Actualment, a la Direcció General de Recerca (Generalitat de Catalunya). Traductora al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer i únic recurs en català sobre una misssió activa de la NASA. Articulista, redactora i traductora per a diverses publicacions. Membre de l’ANC.
