Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya.
Al Sr. Rajoy li agrada explicar que els països han de ser grans per ser viables. Durant la seva visita a Washington l’any passat va declarar que la independència “es mala, sobre todo para el pequeño”. Cal, doncs, preguntar-nos, són els països petits menys viables que els grans? La independència de Catalunya és un repte o una oportunitat?
Al món hi ha 193 països membres de l’ONU: 97 tenen una població superior, i 96 una d’inferior, als 7,5 milions de Catalunya. A la Unió Europea hi ha 15 països amb més població que la catalana i 13 amb menys. Per tant, si Catalunya fos un estat independent no seria pas un país esquifit, seria més aviat un país mitjà. Ara bé, cal ser gran per poder tenir una economia capaç de competir a nivell mundial i poder garantir el benestar dels seus ciutadans? Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya.
Comparem ara els països mirant el seu nivell de desenvolupament humà. Segons l’Índex de Desenvolupament Humà que publiquen les Nacions Unides, dels 26 països que tenen un índex superior a Espanya el 73% tenen poblacions inferiors i també més de la meitat menys que Catalunya.
En resum, sembla que la mida d’un país no té gaire a veure amb aquests temes. Què fa, doncs, que un país tingui alts nivells de competitivitat i de desenvolupament humà? La característica comuna dels països que puntuen bé en aquests àmbits és la qualitat de les seves institucions de govern. Que siguin competents a l’hora de produir serveis i respondre a les demandes socials; que siguin transparents en les seves actuacions i en l’ús dels diners públics; que siguin predictibles; i que siguin, i se sentin, responsables (el que en anglès en diuen ser “accountable”) davant dels ciutadans. És a dir, institucions de govern que puguin ser respectades i vistes com a legítimes per part dels ciutadans. Arribar-hi no és fàcil. Requereix temps i voluntat política de construir-les. Però arribar a assolir-les és la gran oportunitat i hauria de ser el “gran nord” que orienti el procés sobiranista català.
Un dels grans reptes – i oportunitats – d’una Catalunya independent és, per tant, poder trencar amb dues característiques de les institucions públiques espanyoles: la corrupció i la manca d’independència del poder judicial.
La prevalença de la corrupció a l’Estat Espanyol, i els seus devastadors efectes sobre l’economia i la confiança dels ciutadans en les institucions són ben sabuts. Potser és menys sabut que, quan es compara amb altres països, Espanya té un dels poders judicials menys independents. Un dels indicadors d’independència judicial més ben valorats a nivell mundial és el que també publica el World Economic Forum. Segons aquest índex, el sistema judicial espanyol se situa per sota del de països com l’Aràbia Saudita, Bolivia, o Rwanda. I en comptes de millorar, la situació empitjora: el 2013 Espanya ocupava la posició 60, el 2014 la 72, i el 2015 ha baixat fins a la 97.
Amb aquest panorama resulta palès que tenir un govern propi, més proper, i amb tots els poders d’un Estat, és una condició necessària per poder avançar en el camí de dotar-nos d’institucions de qualitat. Per fer-ho, però, ens cal també reconèixer que en els darrers anys de construcció d’autogovern hem comès errors importants; que en algunes àrees –com és ara la corrupció– no podem seguir el camí de permissivitat emprès; ens cal reflexionar sobre el que hem fet malament, rebobinar, ser implacables amb els culpables, i tornar a començar quan calgui.
Xavier Comas i Angelet és llicenciat en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor per The Johns Hopkins University. Des del 1977 viu als Estats Units. Va començar la seva carrera com economista teòric, ensenyant microeconomia i matemàtiques al Departament de Teoria Econòmica de la UAB. Posteriorment es va dedicar a projectes pràctics de desenvolupament internacional treballant per a diverses institucions públiques i privades. Ha estat prop de 25 anys al Banc Interamericà de Desenvolupament, a Washington, on va tenir diversos càrrecs, inclosos el d’assessor del president i fins al 2010 cap de la Institutional Capacity of the State Division. Ha treballat amb representants governamentals de nombrosos països de l’Amèrica Llatina, ajudant a formular i executar projectes en àrees com educació, salut, infraestructures, reforma judicial, mercats de treball, i seguretat ciutadana entre altres.
