Vull canviar de tema

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi, de manera real i efectiva. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria.

ANavarro1.jpg
Arcadi Navarro i Cuartiellas

Fer un cafè o sopar amb amics, llegir diaris, pagar impostos, viatjar pel món –incloses, molt especialment, les Espanyes – sentir la ràdio, comprar el pa, anar a judici… Mirant enrere, molts catalans ens adonem que per a nosaltres, aquests actes tan propers i tan trivials són una experiència diferent. La nostra vida diària, feta d’aquesta mena de bocins, és diferent de la dels australians, finlandesos, extremenys o japonesos. Ho ha estat des que vam entrar a la vida adulta, potser abans.

No recordo quan vaig prendre consciència d’aquesta diferència. Potser des que, per primer cop, vaig demanar un “cafè amb llet” i me’l dugueren “amb gel”. Potser durant un viatge a Còrdova, quan un peculiar senyor, encara més perplex que no pas jo, em va retreure emfàticament la mania de parlar en català (“Mania?” pensava, jo. Quina “mania”? Com la mania de dormir, de respirar?). Potser des de que em van fer ”subsanar” pel Ministerio de Ciencia y Tecnología una documentació per “no estar escrita en Español” (era l’any 2000 i havia comés, per primer però no darrer cop, l’error d’enviar el meu currículum en anglès).

No recordo, deia, quan vaig ser conscient de la diferència. El que sí recordo és quan vaig afartar-me’n. Va ser fa pocs anys, quan una companya científica valenciana, respectada, alegre, enòfila i força intel·ligent, va dir-me a tall de salutació i amb un posat tens i seriós: “¿No te ofende que Mas os engañe tanto?”. L’entrada, tan típica, va donar lloc a l’encara més típica conversa en que un defensa la seva cultura i el seu dret a decidir (i a equivocar-se!), recorda les balances fiscals i la desinversió, menciona la continua invasió de competències, rememora el Decret de Nova Planta i parla, perdent el temps, de la nul·la separació de poders de l’Estat pel que fa als afers catalans… i etcètera i etcètera i etcètera… Quin dels lectors d’aquest blog no ha tingut mai una conversa com aquesta? Reconec que a mi no em molestaven, que fins i tot les fruïa, que m’agradava aportar una perspectiva que, en la resta de l’Estat, és sistemàticament ignorada tant per les elits intel·lectuals com pels mitjans de masses. Però aquell dia me’n vaig afartar. Era el sopar d’un congrés i tocava parlar de ciència, de política científica, de literatura, del temps o del que fos. Però un altre cop dels catalans? Un altre cop de com en som de maniàtics, de rucs, d’insolidaris? Quina mandra!.

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi –de manera real i efectiva, i no com a part d’una minoria menystenible– per decidir els models educatiu, taurí, territorial, universitari o judicial del meu país. Vull obrir els diaris i -miracle!- no veure articles sobre la despesa en AVEs ni sobre el “órdago” o la “deriva”. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria. Vull no haver de donar més explicacions. Vull que en Roderic deixi de demanar-me posts per blocs reivindicatius. Que carai: vull saltar-me un 11 de Setembre!! De fet, vull poder-me oblidar haver estat mai independentista. Vull que tots plegats puguem arribar, no a la meta, sinó a la línia de sortida. Vull que tinguem l’ocasió de viure amb normalitat. Imagineu no haver d’explicar res de tot això als vostres fills. O potser explicar-ho amb l’orgull indiferent amb què els francesos parlen de Napoleó, els escocesos de la invenció del telèfon o els suecs d’IKEA… Quin descans, oi? Els cafès tindrien un gust diferent, tant amb llet com amb gel.

Arcadi Navarro i Cuartiellas és professor d’investigació ICREA, Professor de genètica de la UPF, director del Grup de Recerca en Genòmica Evolutiva de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) i cap de grup al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Ha estat investigador postdoctoral a la Universitat d’Edinburgh, sotsdirector de l’IBE i actualment dirigeix el node de Genètica de Poblacions de l’Institut Nacional de Bioinformàtica (INB). Des de 2013 dirigeix el projecte EGA (Arxiu Europeu del Genoma-Fenoma) a Barcelona.

Independència i reptes globals

Viure en un estat que ens va a la contra ens amputa i empetiteix. Només amb un estat propi en el món dependent d’avui i amenaçats per una crisi ecològica descontrolada podrem assolir les més altes cotes de creixement i serem capaços de contribuir a fer front als reptes globals.

jsunyer.jpg
Jordi Sunyer

Vaig conèixer la independència en una col·laboració amb el govern andorrà sobre els efectes en la salut dels veïns d’una vella incineradora. Allí vaig veure els andorrans exercint les més altes representacions en organitzacions governamentals com la OMS, la ILO o la ONU. Ser independents en un món dependent havia fet créixer als nivells més alts de decisió, i en molt poques generacions, aquells néts de ramaders d’alta muntanya.

El segon tast va venir quan, en una estada a Noruega, vaig viure la celebració de la seva independència assolida fa tot just un segle. Les converses amb els investigadors noruecs em van ensenyar que quan et sents teu el país, el serveixes generosament i la força creativa que això genera en els individus és multiplicadora. Em vaig adonar que el nostre mal-conviure amb un estat que ens va a la contra i un país que no és el nostre ens amputa, també, com a individus.

El darrer apunt es refereix a la recerca que jo faig, multidisciplinària i multicèntrica, que m’ha dut a treballar amb companys d’arreu i practicar una Europa sense fronteres en recerca. Així, puc dir als meus amics de Menorca i València, Granada i Guipúscoa que la independència de Catalunya no ha de malmetre els projectes conjunts que fem. Però, alhora, les retallades del 40% en recerca a Espanya alcen barreres i ens empetiteixen en comparació a la resta de companys europeus. Aquesta política demostra malfiança en la creativitat dels científics i poc interès en les futures generacions. En canvi, l’aprovació per tot el ple del parlament de la llei catalana de recerca i el manteniment del ‘migrat’ pressupost català en recerca aquests anys d’ofec són una garantia de que el nostre país, amb un estat propi, apostaria per la creativitat i l’esperança del benestar de les futures generacions i per una terra sostenible, tot invertint en recerca (i cultura i educació).

Jordi Sunyer és investigador del CREAL i catedràtic de medicina preventiva i salut pública de la UPF. La seva recerca en l’efecte de les exposicions ambientals en l’origen de la vida durant el desenvolupament dels nens i, en especial, els efectes de la contaminació de l’aire en el desenvolupament cognitiu han tingut un gran impacte.