Fa molt i molts anys, a una galàxia llunyana, l’Imperi Galàctic maltractava les díscoles colònies de la perifèria (les colònies sempre són a la perifèria).
Joaquim Bosch
Un dels instruments amb què l’Imperi Galàctic les castigava era amb l’accés a la universitat. A les colònies hi havia el 15,6% dels estudiants de tot l’Imperi, però l’Imperi només hi destinava l’11% de les beques.
Per fer-ho encara més sagnant, i malgrat que les taxes més cares de tot l’Imperi eren a les universitats de les colònies, els (pocs) becaris que hi havia a les colònies veien que les seves beques venien amb menys diners que les dels estudiants de la resta de l’Imperi, perquè al seu 11% de beques l’Imperi només hi destinava el 10% dels diners.
Percentatge: estudiants universitaris de les colònies respecte els del conjunt de l’Imperi Galàctic (línia blava); beques atorgades a estudiants de les colònies respecte el conjunt de beques de l’Imperi (línia vermella); diners atorgats a becaris de les colònies respecte els diners per al conjunt d’universitaris de l’Imperi (línia verda), per als 10 últims cursos acadèmics disponibles. Fonts: INE, Idescat, i Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
La situació no només era injusta, també era il·legal. Fins i tot el Tribunal Constitucional de l’Imperi havia dictat una sentència on reconeixia que els Estatuts d’Autonomia de les colònies, tant el de 1979 com el de l’any 2006 dDV (després de Darth Vader), els atorgaven la competència de les beques universitàries i instaven l’Imperi a traspassar la competències i els diners a les colònies. Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies. Aquí, i a la Xina Popular.
(To be continued)
Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
A Catalunya s’han fet bé moltes coses en recerca, i això s’hauria de transformar amb una gran ona social. Aquest estat que volem construir està basat en coses fonamentals: té un esperit crític, col·laboratiu, participatiu. Però sobretot té una base científica i tecnològica, i no hi ha res més humà, ni un humanisme més profund, que l’humanisme tecnològic.
Eudald Carbonell (URV, IPHES)
Estem en el món de la revolució científico-tècnica i la ciència i la tecnologia han de jugar un paper fonamental en la reorganització del nostre país, però també de qualsevol altre país que vulgui tenir una qualitat humana i social important.
Sense ciència, això és una opinió meva, no hi pot haver un país, una Catalunya amb un estat competent, no competitiu, a Europa.
S’ha arribat a un moment que hi ha un bloc social molt important, que està bàsicament recolzat pels sectors populars, els sindicats, estructures polítiques, plataformes, associacions, que promouen una cosa fonamental que és el dret que un poble pugui decidir si volem o no un estat.
El més important és que ens hi sentim tots representants encara que no hi estiguem d’acord. Aquest procés l’impulsem perquè tots els catalans visquem millor i perquè tampoc visquin pitjor els espanyols ni els europeus.
No hi pot haver cap societat en el segle XXI, en un món que està planetitzat, prefereixo dir planetitzat i no globalitzat, on necessitem la intervenció de matèries primeres de tot el món, necessitem l’ajut de tot el coneixement, necessitem la força i l’energia del coneixement de tots, de tota la diversitat humana que s’està perdent lamentablement. Si no tenim tot això, es molt improbable, és molt impossible que Catalunya pugui tenir un paper important en aquesta forma d’interdependència a Europa i al món. La sobirania està lligada a la interdependència.
Jo tinc el convenciment que a aquesta Catalunya més reduïda, més practicable, més propera, li podrem explicar molt bé el perquè és important que ciutadans catalans fem ciència a tots els nivells, i que aquesta ciència sigui de qualitat. I que sigui bàsica, perquè moltes coses que estem estudiant ara no tindran resultats fins d’aquí a 20 anys però probablement si no les comencem a estudiar 20 anys abans no tindrem una Catalunya com volem, dissenyada a partir de la qualitat i del progrés científic.
La ciència no s’ha de comunicar només, la ciència no s’ha de divulgar, sinó que el coneixement s’ha d’integrar en el pensament de cadascun dels ciutadans de Catalunya …. i òbviament d’Espanya i del món perquè tots som ciutadans del món.
A Catalunya s’han fet bé moltes coses en recerca, i això s’hauria de transformar amb una gran ona social. Aquest estat que volem construir està basat en coses fonamentals: té un esperit crític, col·laboratiu, participatiu. Però sobretot té una base científica i tecnològica, i no hi ha res més humà, ni un humanisme més profund, que l’humanisme tecnològic.
L’administració ha de rebre la pressió d’aquests ciutadans que tenen molt clar que sense ciència no hi haurà òbviament Catalunya estat ni un retorn econòmic important en el futur. I els científics hem de veure com podem influir per millorar les constants socials.
El futur de la recerca a Catalunya jo el definiria amb una expressió: molt social.
NOTA: frases extretes d’una entrevista per al video “Estem preparats per ser capdavanters en recerca”, maig 2014.
Eudald Carbonell és catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i director en funcions de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Té un ampli bagatge en la recerca sobre evolució humana, fet que l’ha portat a viatjar pels cinc continents. És autor de nombrosos llibres per a tot els públics i d’articles d’impacte científic. Considera que encara no som humans i insta a la consciència crítica d’espècie per assolit una societat millor.
Dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer. No continuar amb l’inadmissible salt entre la recerca i el sector productiu. I construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.
Jordi Villa (UVic-UCC)
Des de diversos fòrums, inclòs el bloc de Científics per a la Independència, s’està fent una tasca important de divulgació en aquestes dates prèvies a les eleccions del 27S per mostrar el potencial que la recerca duta a terme dins d’una hipotètica república catalana tindria per al país. És ben cert que el sistema català de recerca ha experimentat un creixement exponencial en les dues darreres dècades, fruit de polítiques encertades i agressives de contractació de personal d’excel·lència, entre les quals el programa ICREA exerceix el rol de buc insígnia, i l’aprofitament dels recursos que el nostre entorn ha posat en joc, com el programa Ramón y Cajal de l’estat espanyol o les convocatòries ERC europees. La incorporació al nostre sistema de recerca de persones de gran vàlua ha dut com a conseqüència un augment impressionant de la competitivitat científica del nostre país, i la inèrcia positiva d’aquest procés pot seguir produint més i més resultats de gran qualitat en el futur estat català.
Després de les persones hi ha les infraestructures. Aquestes, en l’àmbit de la recerca, han millorat amb la creació dels centres CERCA, que lideren l’especialització de la recerca catalana, seguint un model que en alguns aspectes recorda els Max Planck alemanys o el CNRS francès. Aquestes elements han constituït un teixit d’excel•lència en la recerca produïda a Catalunya i han estat fonamentals per a assolir un nivell de reconeixement internacional impensable en els ’90, moment en que jo començava la meva tesi doctoral. Aquest sistema ha estat omplenat per una fracció molt elevada d’investigadors provinents de la resta del món, inclosos una bona part d’altres regions de l’estat espanyol.
No obstant aquestes bones notícies i millors perspectives, cal no perdre de vista dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer.
El primer d’ells és no continuar establint l’inadmissible salt actual entre la recerca i el sector productiu. La innovació i l’emprenedoria, però sobretot la concurrència de coneixement entre la universitat i l’empresa no poden ser tractats com a simples afegitons al nou projecte nacional. Han de ser tractors de l’economia del país, i els pilars on es consolidi la creació d’una estructura sòlida que ens pugui garantir un futur com a nació. La xarxa de centres TECNIO, que recentment ha patit un encoratjador trasbals amb la concentració d’esforços que estaven dispersos, va en aquesta direcció, però l’escàs finançament que actualment rep respecte el que es destina a la recerca fonamental no té cap sentit a un país que vol ser. De forma anàloga, la relació del món del coneixement universitari i de recerca amb la societat en general ha de ser potenciat. I hi ha un element clau en aquesta transformació: la universitat. La universitat no ha de ser explicada a la societat; la universitat ha de ser vista com el que és: el motor de la societat i la palanca on recolzar-se per a que la societat canviï.
I això em fa entrar en el segon dels errors que hem d’evitar o, millor dit, en la segona de les greus mancances actuals del nostre sistema que cal corregir. Si volem que aquestes universitats tinguin el seu rol central ens cal abans que res construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens calen universitats autònomes i àgils, que tinguin la transformació de la societat com a objectiu, i no pas la consolidació d’una estructura rígida de professorat autocomplaent. Per a fer-ho, calen uns objectius estratègics clars de país, i calen uns mecanismes de control i auditoria dels centres basats en el rigor d’indicadors tan diversos com complets. Calen, doncs, contractes programes generals i no ad hoc per a cada centre. Cal que els estudiants coneguin amb tot el detall i tota la transparència què els ofereix cada centre, basat en la qualitat de la seva recerca, de la seva docència, de la gestió dels seus recursos, de la seva sostenibilitat, del seu paper dinamitzador de la societat, de la seva internacionalització, etc. Cal que puguin escollir en base a la qualitat contrastada i a l’absoluta transparència, i no a la percepció. Cal que els estudiants disposin d’un model de beques d’accés a les universitats modern i eficient, però sobretot radicalment just. Cal conèixer amb precisió, i premiar quan escaigui!, els resultats dels centres, tant en termes absoluts com en termes relatius. Cal valoritzar les aportacions del professorat més valuós, i que aquest sigui el referent racional i ètic de la societat, en totes les disciplines. Cal eliminar catedràtics que vagaregen pels passadissos i personal precaritzat. Cal valoritzar la professió de Mestre, en majúscules! Cal mostrar que sense la base de la generació i transmissió del coneixement, la universitat, hi ha el no res.
Sovint els qui postulen que cal concentrar recursos per trobar l’excel•lència i que, en tot cas, cal establir mecanismes de solidaritat amb les regions o comarques més desafavorides per poder tenir les quotes territorials endreçades no s’adonen que, al final del dia, el talent crida talent, i que convé establir mecanismes d’avaluació coherent i gens corporativa que valori què aporta cada element del sistema i donar-li el pes que convé.
Més enllà de centres de primera i de tercera, convé establir una xarxa homogènia en qualitat i, en tot cas, heterogènia en grandària. Barcelona com a pol atractor de primer nivell no ha d’amagar que la feina ben feta es pot desenvolupar a tot arreu. Només calen bons criteris d’avaluació integrada de la qualitat i un concepte de país. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.
Jordi Villà és professor titular a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Anteriorment investigador Ramón y Cajal i professor agregat a la Universitat Pompeu Fabra. Investigador en bioquímica computacional, ha basat gran part de la seva recerca en l’estudi molecular dels mecanismes de reactivitat enzimàtica i la interacció de proteïnes.
El sistema català d’R+D és un híbrid dels models espanyol i català. No tothom juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA
Quim Bosch (IFAE)
“El menjar és dolent. I, a més, les racions són petites”. De la política científica espanyola en podríem dir el que Woody Allen deia d’aquest restaurant. Qui més qui menys ja sap que les racions (el finançament de la recerca i les universitats) són insuficients. I cada cop més petites. Però el que poca gent de fora del nostre àmbit coneix és que, a més, el menjar no és bo. La política científica espanyola no dóna per gaire, i les poques coses que fa les fa malament. Què hem de fer? Conformar-nos amb demanar racions més abundants? O busquem un altre restaurant?
Per a la ciència i les universitats, la independència de Catalunya és una gran oportunitat. L’oportunitat de menjar en un restaurant on cuinen millor. I amb racions més generoses. Acabar amb el dèficit fiscal (el 8% del PIB anual) permetria racions més abundants per a tots els comensals (ciència, sanitat, ensenyament, infraestructures, atenció social, cultura…) alhora que seria l’oportunitat de canviar d’estil de cuina.
Quina és la cuina espanyola? Una política científica més preocupada per satisfer quotes territorials que per fomentar l’excel·lència. Any rere any, el sistema català de recerca i desenvolupament (R+D) obté el 20% dels fons del Plan Nacional de I+D+i perquè a Catalunya hi ha el 20% dels investigadors de l’Estat. És la nostra quota, així de simple. És lamentable veure que la qualitat del sistema català d’R+D és reconeguda i premiada arreu del món menys a les convocatòries de l’Estat espanyol. Només una dada de mostra: a les convocatòries de la Unió Europea el sistema català d’R+D obté el 50% més d’èxit que a les convocatòries que gestiona l’Estat espanyol.
Quins efectes té la política científica espanyola a Catalunya? D’entrada, racions minses. Si l’Estat espanyol repartís el finançament amb criteris competitius, com fa la UE i tots el països potents en ciència, cada any el sistema català d’R+D obtindria entre 150 i 200 milions d’euros més del que obtenen ara. S’imaginen com estarien les nostres universitats, centres de recerca i investigadors amb 150 o 200 milions d’euros més cada any? Som conscients del preu que paguem amb aquesta mena de polítiques? I, a llarg termini, s’imaginen com evolucionaria una empresa on els treballadors tinguessin la sensació que el seu sou no depèn ni de la quantitat ni de la qualitat de la seva feina? És un model del que, pel bé de tots, ens n’hem d’apartar com abans millor.
La independència de Catalunya és una oportunitat. No només per tenir racions més abundants sinó també per canviar de cuina. I tenim dades per saber que el canvi ens sentaria molt bé, perquè el “model català de política científica” fa anys que existeix. Prou anys per saber que és un model estable i d’èxit.
Que és un model de país ho reflecteix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat per gairebé tots els grups parlamentaris (l’excepció és Ciutadans) i els principals agents socials, entre els quals hi ha totes les universitats catalanes, i els principals sindicats i associacions empresarials. Què hi ha a la base d’aquest model que el distingeix del model espanyol? L’aposta pel talent i per dotar les institucions científiques de la màxima autonomia possible. La Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i el model CERCA de centres de recerca en són els dos vaixells insígnia.
La qualitat del sistema català d’R+D ve avalada per l’èxit a les convocatòries competitives de la UE (Programes Marc i Horizon 2020) on capta el 2,4% dels fons, molt per sobre del que obtindria amb “quotes territorials” (Catalunya només representa l’1,5% de la població de la UE). I com més competitiva és la convocatòria, millors són els resultats: a les convocatòries del Consell Europeu de Recerca (ERC) el percentatge del sistema català s’enfila al 3,9%, que fa de Catalunya el segon país de la UE amb més ajuts en relació a la seva població (només rere els Països Baixos). Que el 46% dels investigadors premiats siguin ICREA, i el 58% treballin a centres CERCA reflecteix el paper que juguen en l’èxit del sistema català d’R+D.
Però no tot el sistema català d’R+D juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les nostres universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA. Actualment, el sistema català de ciència és un híbrid dels models espanyol i català, i això és com si cada dia haguéssim de dinar en aquell restaurant d’en Woody Allen però per sopar en poguéssim triar un altre.
Imagineu-vos que n’haguéssiu trobat un on els plats són bons i les racions abundants. Oi que també hi voldríeu dinar? Doncs la independència és l’oportunitat per fer-ho. Aprofitem-la!
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Javier del Campo, University of British Columbia (Canadà)
Que si marxen molts però en venen molts també, que si cal marxar per aprendre com es treballa a fora, que si d’Espanya en surten magnífics científics que són l’orgull del país… coses així llegim i sentim quan es parla de la “fuga de cervells”, una etiqueta que m’irrita particularment… Sóc un d’aquests joves científics (bé, ja no tan jove) que hem marxat per continuar la nostra carrera científica a l’estranger. I content de fer-ho, perquè la meva experiència està sent molt positiva i m’està permetent créixer com a científic i com a persona.
Tinc una miríada de raons, algunes petites i d’altres molt més solemnes, per voler la llibertat del meu país, però una de les raons per les quals com a científic vull un país lliure i sobirà en les seves decisions és perquè vull tornar a Catalunya a fer recerca. I ras i curt no veig que sigui possible, o desitjable, si no esdevenim independents. De moment no tinc cap ànsia de tornar, però sé que la tindré perquè no només vull fer recerca. També la vull fer entre els meus, on crec que seré un plus més feliç i qui sap si fruit d’aquest sentir-me a casa seré també un plus més productiu. A Espanya som un país exportador net de científics, és un fet conegut arreu. Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Per sort durant anys el Govern de Catalunya ha mostrat, des de sensibilitats polítiques ben diferents, un interès genuí per impulsar la recerca en l’àmbit català, tot i les limitacions i dificultats que pertànyer a l’estat espanyol implicaven i impliquen. L’aposta per un model de recerca d’èxit per part de la Generalitat de Catalunya ha creat una singularitat dins l’Estat que es veu recompensada any rere any a nivell europeu amb, per exemple, extraordinaris resultats en les convocatòries de l’European Research Council. A nivell d’Espanya, tot i que no crec que passi inadvertit, no reverteix pas en forma d’un increment de fons per recerca o per a beques, ni tan sols reverteix en adequar les inversions rebudes en aquest àmbit a la població o als impostos que paguem els catalans. Per no revertir no reverteix ni en l’adopció per part de l’Estat Espanyol d’aquest model que dóna fruits, cosa que potser seria una bona idea. Aquest model va acompanyat d’un instrument com ICREA que té com a principal funció l’atracció activa de talent internacional, la seva aportació és tan modesta com remarcable. Un programa finançat per una govern autonòmic escanyat pressupostàriament, també en l’àmbit de la recerca, per un govern central que a sobre ho està fent pitjor, de nou com a mostra podem mirar-nos les convocatòries de l’European Research Council. La meritocràcia brillant per la seva absència en els afers de l’Estat espanyol, un cop més.
Com a ciutadà i com a científic fa temps (uns 8 anys ja, cap al 2007) vaig arribar a la conclusió que la millor manera de superar aquesta situació era treballar per esdevenir un nou estat. Al cap i a la fi un país independent on 1) no patim espoli fiscal, 2) puguem gestionar els nostres recursos i 3) puguem apostar per al nostre model de recerca sense interferències serà un país on tindré més fàcil tornar sempre i quan faci bé la meva feina, sigui creatiu, busqui la recerca de frontera, posi ganes i il·lusió davant la pipeta o l’ordinador per descobrir i crear. Parlo de mi, però parlant de mi també puc parlar de nosaltres. El nou país serà també un lloc on altres com jo podran tornar si ho volen i són prou bons; i contribuiran a la creació d’un espai de recerca català d’encara més qualitat que, de retruc, repercutirà també en la meva recerca fent-la millor (sóc un egoïsta), doncs la ciència és sobretot col·laboració, i què millor que tenir col·legues excel·lents per aprendre i millorar?
Jo vull que Catalunya sigui un país exportador de ciència i importadora de científics, que els millor científics catalans puguin, si volen, tornar a casa seva i que els millors científics del món vulguin, i puguin, fer de Catalunya casa seva, no pel bon temps (que també) sinó per la bona recerca i l’excel·lent entorn científic que aquest petit país a la riba del Mediterrani té el potencial de dur a terme. Deixem anar llast i despleguem aquest potencial, i no perdem ni un moment, que hi ha molta ciència per fer, que hi ha molt a descobrir.
Javier del Campo és investigador postdoctoral a la University of British Columbia (Vancouver, Canadà) amb una beca Marie Curie de la Unió Europea. Desenvolupa la seva recerca en el camp de l’ecologia i evolució de microorganismes.
Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi, de manera real i efectiva. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria.
Arcadi Navarro i Cuartiellas
Fer un cafè o sopar amb amics, llegir diaris, pagar impostos, viatjar pel món –incloses, molt especialment, les Espanyes – sentir la ràdio, comprar el pa, anar a judici… Mirant enrere, molts catalans ens adonem que per a nosaltres, aquests actes tan propers i tan trivials són una experiència diferent. La nostra vida diària, feta d’aquesta mena de bocins, és diferent de la dels australians, finlandesos, extremenys o japonesos. Ho ha estat des que vam entrar a la vida adulta, potser abans.
No recordo quan vaig prendre consciència d’aquesta diferència. Potser des que, per primer cop, vaig demanar un “cafè amb llet” i me’l dugueren “amb gel”. Potser durant un viatge a Còrdova, quan un peculiar senyor, encara més perplex que no pas jo, em va retreure emfàticament la mania de parlar en català (“Mania?” pensava, jo. Quina “mania”? Com la mania de dormir, de respirar?). Potser des de que em van fer ”subsanar” pel Ministerio de Ciencia y Tecnología una documentació per “no estar escrita en Español” (era l’any 2000 i havia comés, per primer però no darrer cop, l’error d’enviar el meu currículum en anglès).
No recordo, deia, quan vaig ser conscient de la diferència. El que sí recordo és quan vaig afartar-me’n. Va ser fa pocs anys, quan una companya científica valenciana, respectada, alegre, enòfila i força intel·ligent, va dir-me a tall de salutació i amb un posat tens i seriós: “¿No te ofende que Mas os engañe tanto?”. L’entrada, tan típica, va donar lloc a l’encara més típica conversa en que un defensa la seva cultura i el seu dret a decidir (i a equivocar-se!), recorda les balances fiscals i la desinversió, menciona la continua invasió de competències, rememora el Decret de Nova Planta i parla, perdent el temps, de la nul·la separació de poders de l’Estat pel que fa als afers catalans… i etcètera i etcètera i etcètera… Quin dels lectors d’aquest blog no ha tingut mai una conversa com aquesta? Reconec que a mi no em molestaven, que fins i tot les fruïa, que m’agradava aportar una perspectiva que, en la resta de l’Estat, és sistemàticament ignorada tant per les elits intel·lectuals com pels mitjans de masses. Però aquell dia me’n vaig afartar. Era el sopar d’un congrés i tocava parlar de ciència, de política científica, de literatura, del temps o del que fos. Però un altre cop dels catalans? Un altre cop de com en som de maniàtics, de rucs, d’insolidaris? Quina mandra!.
Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi –de manera real i efectiva, i no com a part d’una minoria menystenible– per decidir els models educatiu, taurí, territorial, universitari o judicial del meu país. Vull obrir els diaris i -miracle!- no veure articles sobre la despesa en AVEs ni sobre el “órdago” o la “deriva”. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria. Vull no haver de donar més explicacions. Vull que en Roderic deixi de demanar-me posts per blocs reivindicatius. Que carai: vull saltar-me un 11 de Setembre!! De fet, vull poder-me oblidar haver estat mai independentista. Vull que tots plegats puguem arribar, no a la meta, sinó a la línia de sortida. Vull que tinguem l’ocasió de viure amb normalitat. Imagineu no haver d’explicar res de tot això als vostres fills. O potser explicar-ho amb l’orgull indiferent amb què els francesos parlen de Napoleó, els escocesos de la invenció del telèfon o els suecs d’IKEA… Quin descans, oi? Els cafès tindrien un gust diferent, tant amb llet com amb gel.
Arcadi Navarro i Cuartiellas és professor d’investigació ICREA, Professor de genètica de la UPF, director del Grup de Recerca en Genòmica Evolutiva de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) i cap de grup al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Ha estat investigador postdoctoral a la Universitat d’Edinburgh, sotsdirector de l’IBE i actualment dirigeix el node de Genètica de Poblacions de l’Institut Nacional de Bioinformàtica (INB). Des de 2013 dirigeix el projecte EGA (Arxiu Europeu del Genoma-Fenoma) a Barcelona.
“If I have seen further it is by standing on the sholders of Giants” (Isaac Newton).
Perquè el projecte que ha desenvolupat la ciència catalana tingui continuïtat, amb la seva vocació internacional i la seva voluntat innovadora i transformadora de la societat, ens cal viure en un país diferent, culte i que no deixi al marge a bona part de la ciutadania perquè no té prou recursos.
Pilar Dellunde
En les darreres dècades els científics catalans vam decidir també enfilar-nos damunt les espatlles dels gegants. Amb il·lusió, passió i sacrificis personals, vam fer estades llargues a l’estranger, on vam aprendre els mètodes i els resultats més rellevants de les nostres disciplines. Aquesta experiència ens va permetre fer un salt endavant important, tant en el contingut com en la forma de la nostra recerca, en la rellevància de les nostres aportacions, en el rigor i en la qualitat de les nostres publicacions.
Tot aquest esforç fa anys que està amenaçat per una manca d’inversió, de criteris i un ofegament burocràtic de la nostra activitat. Tot i que Catalunya té un model propi pel que fa a la recerca en instituts com els CERCA, amb això no n’hi ha prou per pal·liar les mancances del conjunt del sistema. Les universitats no tenim marge dins de la legislació espanyola per poder desenvolupar estratègies de retenció de talent i projectes capdavanters. Els diferents governs de l’estat espanyol no han posat ni els mitjans econòmics ni els recursos humans per donar el suport necessari a la recerca de qualitat que s’ha consolidat en els darrers anys.
És per això que vull la independència, per defensar una manera radicalment diferent d’entendre la recerca, la mateixa que és reconeguda internacionalment arreu. No cal tenir por que la Unió Europea ens deixi fora si som independents, la recerca és una de les mostres més clares del compromís europeu dels catalans.
Per aquells que creuen que la independència i la lluita contra les desigualtats socials són projectes polítics contradictoris, com a científica vull contribuir a aquest debat dient que “el café para todos” en la distribució dels recursos en recerca és generador de desigualtats. Per fer aportacions des de la recerca a resoldre els reptes socials més importants, en sanitat, en serveis socials, en polítiques de treball… cal una inversió decidida en els millors equips d’investigació, acompanyada sempre d’un rendiment de comptes clar. Perquè el projecte que ha desenvolupat la ciència catalana tingui continuïtat, amb la seva vocació internacional i la seva voluntat innovadora i transformadora de la societat, ens cal viure en un país diferent, culte i que no deixi al marge a bona part de la ciutadania perquè no té prou recursos. Perquè ens creiem la importància de la nostra recerca per al conjunt de la societat: Tornem-nos a enfilar damunt de les espatlles dels gegants!
Pilar Dellunde i Clavé és la Vicerectora d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona. És professora de lògica matemàtica i investigadora vinculada a l’Institut d’Intel·ligència Artificial del CSIC. Fa recerca en lògiques fuzzy, intel·ligència artificial i les seves aplicacions a la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitats. Va ser investigadora post-doctoral al CNRS a l’Équipe de Logique Mathématique (Université Paris 7).
