La independència, una opció de futur

En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

JoaquimBruna.jpg
Joaquim Bruna

Per quins motius sóc independentista?

En primer lloc, per a mi compta molt l’eix cultural; jo voldria poder viure íntegrament en català. Culturalment, és una evidència contrastada que Catalunya i Espanya no encaixen, ni mai encaixaran, Espanya no ens accepta com som, tot sovint ens dóna proves del seu refús a la cultura i la llengua catalanes. Espanya és culturalment intolerant. Només amb un estat independent la cultura catalana podrà desenvolupar-se amb llibertat i podrem garantir la supervivència de la llengua.

En segon lloc, si analitzo l’escenari actual, la convicció que m’estan prenent el pèl és corprenedora. Espanya no ens accepta, però alhora ens necessita. No cal que recordi el tema del dèficit fiscal català, un espoli en tota regla que ja ve de molt lluny. I per a què serveix? Per sostenir aquesta immensa enganyifa de l’Estat de les autonomies, completada amb una monarquia il·legítima i caricaturesca, on gairebé res no funciona bé. Hi ha tant per fer i no es fa res! Sembla mentida que es senti parlar de l’eix polític versus l’eix social, i que hi hagi qui els presenti com antagònics. L’eix polític compren l’eix social i tot un munt d’altres eixos: l’eix cultural, de l’educació, del creixement sostenible, de l’energia, de les polítiques mediambientals i el turisme, de la recerca i la innovació, de les comunicacions, la digitalització, etc. En quin d’aquests eixos l’Estat espanyol executa polítiques encertades? No dic ja favorables a Catalunya, que tampoc, sinó senzillament bones polítiques per al conjunt de l’Estat. En pràcticament cap. Amb independència dels seus colors polítics, que per cert no són tan diferents, els successius governs de l’Estat no aconsegueixen modernitzar Espanya, els importa molt més tenir contentes les oligarquies, els bancs, l’exèrcit, els funcionaris, etc. Tot això per dir quelcom d’obvi que els independentistes no ens cansem de repetir. La independència no la volem en sí mateixa, és l’única eina que tenim per progressar en tots aquests eixos cap a una societat més justa i moderna, perquè és evident que dins l’Estat espanyol no ens en sortirem mai. I tenim gent molt preparada en tots els terrenys, gent que mai no ha saltat a la palestra pública i que només ho farà en un escenari de llibertat nacional.

Entre aquests -la gent preparada- els que més necessitem que facin un pas endavant és tota una nova generació de polítics. Em sembla essencial la regeneració de la política catalana, inabastable en l’àmbit espanyol. No em refereixo pas al tema de la corrupció sinó a la mateixa capacitat de fer política autènticament al servei dels ciutadans. Voldria un escenari on els partits polítics recordessin que són instrument i no finalitat, i amb sentit de país.

Tot això, és clar que ja ho voldria per a Espanya, però ho veig impossible, ja ens han donat masses proves. Ens sentim dir, pels partidaris de les terceres vies, federalismes o co-federalismes, que el que cal fer són reformes constitucionals, retocs en l’Estat de les autonomies, etc. Quan sento o llegeixo qui defensa això d’una manera sincera i posa esperances en els partits d’esquerra espanyols penso en la cita, crec que atribuïda a Josep Pla i que subscric, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres, i més si es tracta de la qüestió catalana. Jo no soc sociòleg, però la meva percepció és que la societat catalana està més preparada- i més emprenyada- que l’espanyola per tal de muntar unes quantes petites revolucions en cadascun dels eixos als que m’he referit abans.

També crec que, de fet, la independència de Catalunya seria molt bona per a Espanya, almenys a termini mitjà, en el sentit que forçaria la societat espanyola a evolucionar i col·locar-se dins la modernitat. Però en aquests temps que tant es parla de Grècia, no puc deixar de pensar en determinades comunitats autònomes, subvencionades, a les quals la transició ha fet un mal impressionant com a societat, alterant el seu sistema de valors. Tema tabú, aquest. En el moment que un polític espanyol tingui la valentia de parlar d’això serà senyal de que les coses comencen a canviar a Espanya.

Deixo per al final l’eix de la formació superior, recerca i desenvolupament. En aquest terreny es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

Joaquim Bruna és catedràtic de matemàtiques a la UAB i actualment és director del Centre de Recerca Matemàtica. Li fou atorgada la Distinció de la Generalitat per a la Recerca Universitària el 2000 i la Medalla Narcís Monturiol el 2012. És també acadèmic numerari de la RACAB.

El legal i el democràtic

Al final, el debat sobre el nostre dret a decidir és un enfrontament entre un poble que vol ser lliure a través de la democràcia contra una gent que vol, a través de la legalitat, manipular i controlar el poble.

LluisRibas.jpg
Lluis Ribas de Pouplana

Quan surto del teatre després d’una representació d’‘Un enemic del poble’ sempre em sento mentalment segrestat per Ibsen; obligat a qüestionar l’essència mateixa de la democràcia. Aquesta dramatúrgica confrontació entre la ciència i la voluntat popular ens demostra que allò que estableixen les lleis i la voluntat dels qui tenen la capacitat d’aplicar-les no sempre es correspon amb allò que és necessari i de justícia.

Una visió obsessiva de la legalitat argumentaria que aquestes contradiccions entre lleis i justícia no existeixen, i que allò que és legal és just per definició, i que, per torna, tot l’il·legal és injust. Afortunadament, la història està plena d’exemples que demostren que, sovint, la justícia necessita sotmetre la legalitat per poder existir.

En el procés català cap a la independència, aquest debat es torna obrir amb força quan la legalitat espanyola vigent es confronta a la voluntat d’una gran majoria dels catalans de votar per decidir el nostre futur com a poble. Els catalans esgrimim arguments històrics, culturals, econòmics i de drets humans fonamentals per defensar el nostre desig de VOTAR !

Els espanyols responen amb articles de la constitució del 78.

Però són les seves actituds accessòries les que demostren la seva manca de legitimitat moral. D’aquestes n’hi ha molts exemples, però cap de tan clar com l’anunciada maniobra de presentar una moció de censura contra el president Mas per endarrerir la data de les properes eleccions.

Aquesta estratègia és legal, sí, però està absolutament mancada de cap fonament que no sigui fer descarrilar unes eleccions convocades legalment per atendre el dret fonamental dels catalans d’escollir els nostres dirigents. I això demostra com, per als polítics del PP, les lleis i les normes no són més que eines per manipular la els esdeveniments al seu favor.

El Partit Popular entén el sistema legal com un instrument al seu servei, no com una bastida de normes dissenyada per defensar la voluntat del poble (sigui el poble que sigui), i per tant adaptable. Aquells que només poden oferir un llistat d’articles com a resposta a un debat tan ric com el de la independència de Catalunya, són els que no dubtaran en modificar aquests articles a cuita-corrents si això els permet millorar el seu grau de control de tots els espanyols.

Perquè al final el debat sobre el nostre dret a decidir és un enfrontament entre un poble que vol ser lliure a través de la democràcia contra una gent que vol, a través de la legalitat, manipular i controlar al poble.

Lluis Ribas de Pouplana és investigador ICREA i investigador principal a l’Institut de recerca Biomèdica de Barcelona. És fundador i CSO de l’empresa Omnia Molecular. Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, es va doctorar en Bioquímica per la Univesitat d’Edimburg i ha fet una estada postdoctoral al Massachusetts Institute of Technology.