Fa molt i molts anys, a una galàxia llunyana, l’Imperi Galàctic maltractava les díscoles colònies de la perifèria (les colònies sempre són a la perifèria).
Joaquim Bosch
Un dels instruments amb què l’Imperi Galàctic les castigava era amb l’accés a la universitat. A les colònies hi havia el 15,6% dels estudiants de tot l’Imperi, però l’Imperi només hi destinava l’11% de les beques.
Per fer-ho encara més sagnant, i malgrat que les taxes més cares de tot l’Imperi eren a les universitats de les colònies, els (pocs) becaris que hi havia a les colònies veien que les seves beques venien amb menys diners que les dels estudiants de la resta de l’Imperi, perquè al seu 11% de beques l’Imperi només hi destinava el 10% dels diners.
Percentatge: estudiants universitaris de les colònies respecte els del conjunt de l’Imperi Galàctic (línia blava); beques atorgades a estudiants de les colònies respecte el conjunt de beques de l’Imperi (línia vermella); diners atorgats a becaris de les colònies respecte els diners per al conjunt d’universitaris de l’Imperi (línia verda), per als 10 últims cursos acadèmics disponibles. Fonts: INE, Idescat, i Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
La situació no només era injusta, també era il·legal. Fins i tot el Tribunal Constitucional de l’Imperi havia dictat una sentència on reconeixia que els Estatuts d’Autonomia de les colònies, tant el de 1979 com el de l’any 2006 dDV (després de Darth Vader), els atorgaven la competència de les beques universitàries i instaven l’Imperi a traspassar la competències i els diners a les colònies. Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies. Aquí, i a la Xina Popular.
(To be continued)
Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
EL PLA HIDROLÒGIC DE L’EBRE I LA POLÍTICA DE L’AIGUA A CATALUNYA
Davant del repte de la constitució d’un nou estat independent, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua. El nou govern de Catalunya tindrà una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.
Carles Ibáñez (IRTA)
Catalunya és un país hidrològicament “dual” a tots els efectes: geogràfic, climàtic, administratiu, d’usos de l’aigua, de model de gestió, etc. Tenim la meitat oest de país encabida a la conca de l’Ebre, amb poca població, clima semiàrid, molta demanda d’aigua per a regadiu, i amb competències de gestió que recauen en el Govern central (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre). Tenim una meitat est encabida a les anomenades “conques internes de Catalunya”, amb molta població, clima Mediterrani, molta demanda d’aigua urbana i amb competències que recauen en la Generalitat de Catalunya. Això ha provocat fins ara l’existència de dues realitats paral·leles amb poca connexió i coherència, però davant el repte de la constitució d’un nou estat independent a Catalunya, és imprescindible la reflexió sobre quina és la política de l’aigua a Espanya i a Catalunya, i com aconseguir passar de la situació actual a una en la qual Catalunya tingui plenes competències a tot el territori i apliqui una nova política de l’aigua basada en els principis de la Unió Europea i la seva Directiva Marc de l’Aigua: sostenibilitat, eficiència, recuperació de costos i bon estat ecològic de les masses d’aigua.
Ara mateix, el focus està posat a la conca de l’Ebre. El govern central acaba d’aprovar el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre (PHCE) amb l’oposició de diverses Comunitats Autònomes i col·lectius, destacant el paper jugat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i la Generalitat de Catalunya per reclamar al govern central i a la Comissió Europea canvis profunds respecte al document aprovat. Si em pregunteu per les diferències entre el pla hidrològic de l’Ebre que s’ha aprovat recentment i els plans anteriors, us diré que cap de substancial, i el mateix és aplicable a la majoria de conques ibèriques. Tenim un conflicte de llarga durada entre Catalunya i Espanya pel que fa a la gestió de l’aigua, que es centra a la conca de l’Ebre i que també genera contradiccions dins de Catalunya, on el paper de la Unió Europea pot ser determinant per forçar un canvi en la política de l’aigua.
Però la pregunta important és per què la política de l’aigua a Catalunya no té la capacitat de canviar i adaptar-se al nou context polític, social i econòmic Europeu i global. La resposta és, en gran part, la inèrcia de la política de l’aigua a Espanya. Però no podem defugir la nostra responsabilitat com a catalans, i menys davant la perspectiva d’un estat independent: tenim molts deures a fer. Gran part de la societat (i de la política) encara té com a dogma indiscutible que fer embassaments, regadius, transvasaments i dessaladores és bo per naturalesa, sense qüestionar-ne gaire la viabilitat econòmica i ja no diguem ambiental. Això forma part d’una visió política i social més general que considera que la construcció d’infraestructures (autopistes, trens, carreteres, embassaments) és bona per definició, i els que la qüestionen són considerats “ecologistes radicals” i “antipatriotes”. No cal dir que això està arrelat al nucli de la vella política, la de la conxorxa entre els governs, els partits i les grans empreses constructores, que ens ha esclatat a la cara de forma traumàtica amb l’arribada de la darrera crisi econòmica, social i política.
En la meva opinió, si no canvia la vella política “en general”, no pot canviar la vella política de l’aigua i les altres polítiques. És un ”pack” inseparable, i la perspectiva és que les coses no canviaran gaire a curt termini. Si més no, a Espanya, on no hi ha condicions objectives per a un canvi substancial de polítiques en els propers anys. Per tant, això afectarà al PHCE en el sentit que seguirem tenint invariablement el mateix tipus de propostes, que tant perjudiquen el tram final del riu i el seu delta. És a dir, les Comunitats Autònomes es reparteixen les reserves d’aigua (bàsicament per regadiu) i deixen un cabal mínim de 100 m3/s al tram final de l’Ebre (que representa un 15-20% del cabal original). Així doncs, el cabal ecològic dels rius es fixa a partir “del que sobra” un cop repartida l’aigua per als altres usos, tot i que la Directiva Marc de l’Aigua (legislació Europea) diu el contrari: primer cal fixar el cabal ecològic i després s’adjudica l’aigua per a altres usos. Els estudis encarregats per la Generalitat de Catalunya, fets per investigadors independents, arriben a la conclusió que cal un cabal ecològic molt superior (més del doble).
Amb el Segre passa quelcom semblant. La diferència entre el cabal ecològic fixat pel pla hidrològic i el que consideren els experts independents és molt gran, amb l’agreujant de què el Segre ja està més explotat i que el canvi climàtic pot afectar encara més la minva de recursos hídrics. Per tant, a la part catalana de l’Ebre tenim la mateixa contradicció que a la resta de la conca: d’una banda volem ampliar el regadiu i de l’altra volem ampliar el cabal ecològic. Les dues coses alhora no semblen possibles. La nova política de l’aigua hauria d’abordar aquesta contradicció de forma decidida i honesta, per tal de canviar la realitat i adaptar-nos a les necessitats del segle XXI, i aquí el nou govern de Catalunya té una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua. Seria una contradicció en sí mateixa voler construir un nou país amb una vella política de l’aigua!
Carles Ibáñez Martí és Cap del Programa d’Ecosistemes Aquàtics de l’IRTA, al Centre de Sant Carles de la Ràpita, Delta de l’Ebre. És un grup de recerca especialitzat en ecologia aquàtica, creat l’any 2005, que analitza els efectes del canvi global als ecosistemes Mediterranis. Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona (1993). Especialitzat en ecologia de rius i zones costaneres, amb 28 anys d’experiència investigadora. Autor de més de 50 publicacions en revistes científiques internacionals. Membre del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible i anteriorment del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de la Generalitat de Catalunya i del Consell Rector del Parc Natural del Delta de l’Ebre.
Viure en un estat que ens va a la contra ens amputa i empetiteix. Només amb un estat propi en el món dependent d’avui i amenaçats per una crisi ecològica descontrolada podrem assolir les més altes cotes de creixement i serem capaços de contribuir a fer front als reptes globals.
Jordi Sunyer
Vaig conèixer la independència en una col·laboració amb el govern andorrà sobre els efectes en la salut dels veïns d’una vella incineradora. Allí vaig veure els andorrans exercint les més altes representacions en organitzacions governamentals com la OMS, la ILO o la ONU. Ser independents en un món dependent havia fet créixer als nivells més alts de decisió, i en molt poques generacions, aquells néts de ramaders d’alta muntanya.
El segon tast va venir quan, en una estada a Noruega, vaig viure la celebració de la seva independència assolida fa tot just un segle. Les converses amb els investigadors noruecs em van ensenyar que quan et sents teu el país, el serveixes generosament i la força creativa que això genera en els individus és multiplicadora. Em vaig adonar que el nostre mal-conviure amb un estat que ens va a la contra i un país que no és el nostre ens amputa, també, com a individus.
El darrer apunt es refereix a la recerca que jo faig, multidisciplinària i multicèntrica, que m’ha dut a treballar amb companys d’arreu i practicar una Europa sense fronteres en recerca. Així, puc dir als meus amics de Menorca i València, Granada i Guipúscoa que la independència de Catalunya no ha de malmetre els projectes conjunts que fem. Però, alhora, les retallades del 40% en recerca a Espanya alcen barreres i ens empetiteixen en comparació a la resta de companys europeus. Aquesta política demostra malfiança en la creativitat dels científics i poc interès en les futures generacions. En canvi, l’aprovació per tot el ple del parlament de la llei catalana de recerca i el manteniment del ‘migrat’ pressupost català en recerca aquests anys d’ofec són una garantia de que el nostre país, amb un estat propi, apostaria per la creativitat i l’esperança del benestar de les futures generacions i per una terra sostenible, tot invertint en recerca (i cultura i educació).
Jordi Sunyer és investigador del CREAL i catedràtic de medicina preventiva i salut pública de la UPF. La seva recerca en l’efecte de les exposicions ambientals en l’origen de la vida durant el desenvolupament dels nens i, en especial, els efectes de la contaminació de l’aire en el desenvolupament cognitiu han tingut un gran impacte.
Els diners que posa l’estat en recerca són una inversió pel futur. L’estat català ens ha de permetre arribar als nivells d’inversió dels països europeus capdavanters. El doble o més del que s’inverteix actualment.
Vicenç Torra
Necessitem l’estat català per poder gestionar els recursos de Catalunya i poder invertir en allò que és necessari. També en recerca i desenvolupament. Espanya ha invertit sempre en aquests àmbits molt per sota de la mitjana europea. Només amb un estat català serà possible un nivell d’inversió homologable als estàndards europeus, o fins i tot al nivell dels països capdavanters.
Segons dades de l’Oficina Estadística de la Comissió Europea (EUROSTAT), Espanya ha dedicat en els darrers 10 anys entre l’1.04% del PIB de 2004 fins a un màxim del 1.35 del PIB del 2009 i 2010. La despesa a Catalunya és una mica superior (1.66% del PIB el 2010, segons dades de l’IDESCAT). Fins i tot en els anys de bonança econòmica això és lluny de la mitjana europea i del 2.7 d’alemanya o el 3.3% de Suècia o Finlàndia.
Les dades d’EUROSTAT també mostren que mentre Espanya ha reduït la inversió en temps de crisis, Europa, i Alemanya en particular, l’ha augmentada. És clar que la recerca no és prioritària a Espanya.
L’estat català ens permetrà destinar més recursos en recerca, la qual cosa ens pot permetre formar nous investigadors, ajudar als investigadors prometedors, i donar suport als que ja estan establerts. La recerca és una inversió a mitjà i llarg termini. Disposar d’un estat ens permetrà establir prioritats, i que el tipus d’ajudes i convocatòries s’adaptin a les necessitats del nostre sistema universitari i de recerca. D’aquesta manera la inversió serà més efectiva. Tot això revertirà en una millora de la qualitat de les universitats catalanes, i de la projecció internacional de la recerca. Això ha de permetre que els nostres estudiants estiguin més ben preparats, millorar el sistema productiu i captar talent internacional.
Vicenç Torra és catedràtic a l’Escola d’Informàtica de la Universitat de Skövde (Suècia). Llicenciat (1991) en grau (1992) i doctor (1994) en informàtica per la UPC. Professor d’Universitat a la Universitat Rovira i Virgili (1992-1999), investigador de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC (1999-2014). Ha escrit 4 llibres a banda d’articles científics per revistes i conferències. Fundador i editor de la revista Transactions on Data Privacy.
Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així.
Segur que la independència genera incerteses, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més.
Jordi Font i Ferré
És clar que la recerca científica i tecnològica ha de ser un dels pols estratègics bàsics de qualsevol país que pensi en el benestar de tots els sectors de la població i en un futur més just i digne per als seus fills. Invertir en recerca és una opció fonamental i que dóna els seus fruits a llarg termini. Costa molt de temps i recursos posar en marxa un sistema públic de recerca potent i eficient, en canvi no costa gaire malmetre’l a base de retirar-li el suport econòmic i organitzatiu. I d’aquesta manera, en poc temps, s’aconsegueix que els millors científics joves, que ha costat formar i atraure cap al sistema, es veuen forçats a marxar cap a altres països que els ofereixen bones oportunitats, escapçant així el futur i obligant a tornar a començar casi de zero a bastir l’engranatge del sistema.
L’Estat espanyol, després d’haver fet importants esforços en aquest terreny, els ha engegat a rodar des que, amb la crisi econòmica, ha considerat que la recerca era com un luxe del qual es pot prescindir quan van maldades. En lloc d’incrementar, o almenys mantenir, els nivells de finançament pensant que és una eina vital per superar la crisi, com fan els països que realment pensen en els seus ciutadans, ha considerat que era un terreny fàcil on poder retallar sense que hi hagi gaire queixes. De fet, els científics no som més que una gent “rareta” i privilegiada que ens dediquem a gastar diners públics fent coses que llueixen però que es poden abandonar quan s’han d’establir prioritats “de debò”.
A Catalunya, la sensibilitat dels governants de diferents colors ha estat una altra i, tot i haver calgut aplicar retallades en recerca, han estat molt menors i han permès continuar funcionant un sistema que ha demostrat ser molt més eficient que l’obsolet i encotillat sistema espanyol. Segur que això té relació amb una població que, en general, pensa que cal fer esforços en recerca, com demostra l’èxit repetit de les maratons televisives any rere any. La realitat és que Catalunya, tot i les mancances de recursos i dèficits organitzatius, i la impossibilitat de dissenyar plenament una política de recerca pròpia, ha assolit un nivell en recerca que la situa en posició capdavantera en diversos àmbits. Pensem només que amb el 0,1% de la població generem l’1% de la producció científica mundial, que el finançament per habitant obtingut en convocatòries competitives europees ens situa entre els països que estan en primer lloc (curiosament la majoria d’una mida semblant a la nostra), i que alguns dels nostres centres de recerca han estat posicionats com capdavanters en el seu àmbit per organismes internacionals.
Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així. Voler la independència és un anacronisme que va contra la història, diuen, i es veu que els catalans preferiran “la solvència i seguretat” que proporciona l’estat espanyol en lloc de voler ser un país sobirà, petit i competitiu, que faci el seu camí lliurement. Segur que la independència genera incerteses, sobre tot en uns primers temps on caldrà encarar un munt de reptes abans de poder navegar com un país normal, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més. O més ben dit, ens assegura que anirem enrere com els crancs i que no podrem tenir el nivell de recerca que tots volem i necessitem.
Jordi Font i Ferré és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.
