Fa molt i molts anys, a una galàxia llunyana, l’Imperi Galàctic maltractava les díscoles colònies de la perifèria (les colònies sempre són a la perifèria).
Joaquim Bosch
Un dels instruments amb què l’Imperi Galàctic les castigava era amb l’accés a la universitat. A les colònies hi havia el 15,6% dels estudiants de tot l’Imperi, però l’Imperi només hi destinava l’11% de les beques.
Per fer-ho encara més sagnant, i malgrat que les taxes més cares de tot l’Imperi eren a les universitats de les colònies, els (pocs) becaris que hi havia a les colònies veien que les seves beques venien amb menys diners que les dels estudiants de la resta de l’Imperi, perquè al seu 11% de beques l’Imperi només hi destinava el 10% dels diners.
Percentatge: estudiants universitaris de les colònies respecte els del conjunt de l’Imperi Galàctic (línia blava); beques atorgades a estudiants de les colònies respecte el conjunt de beques de l’Imperi (línia vermella); diners atorgats a becaris de les colònies respecte els diners per al conjunt d’universitaris de l’Imperi (línia verda), per als 10 últims cursos acadèmics disponibles. Fonts: INE, Idescat, i Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
La situació no només era injusta, també era il·legal. Fins i tot el Tribunal Constitucional de l’Imperi havia dictat una sentència on reconeixia que els Estatuts d’Autonomia de les colònies, tant el de 1979 com el de l’any 2006 dDV (després de Darth Vader), els atorgaven la competència de les beques universitàries i instaven l’Imperi a traspassar la competències i els diners a les colònies. Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies. Aquí, i a la Xina Popular.
(To be continued)
Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Al 2001 el Tribunal Constitucional va dictar una sentència on deia que les beques universitàries són competència de la Generalitat i demanava el Govern central que en transferís la competència. Encara no ho ha fet, perquè els successius governs espanyols porten 14 anys incomplint la sentència. Mentrestant, Catalunya té el 15% dels estudiants universitaris d’Espanya però només rep el 10% de les beques que atorga el Ministeri.
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer. No continuar amb l’inadmissible salt entre la recerca i el sector productiu. I construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.
Jordi Villa (UVic-UCC)
Des de diversos fòrums, inclòs el bloc de Científics per a la Independència, s’està fent una tasca important de divulgació en aquestes dates prèvies a les eleccions del 27S per mostrar el potencial que la recerca duta a terme dins d’una hipotètica república catalana tindria per al país. És ben cert que el sistema català de recerca ha experimentat un creixement exponencial en les dues darreres dècades, fruit de polítiques encertades i agressives de contractació de personal d’excel·lència, entre les quals el programa ICREA exerceix el rol de buc insígnia, i l’aprofitament dels recursos que el nostre entorn ha posat en joc, com el programa Ramón y Cajal de l’estat espanyol o les convocatòries ERC europees. La incorporació al nostre sistema de recerca de persones de gran vàlua ha dut com a conseqüència un augment impressionant de la competitivitat científica del nostre país, i la inèrcia positiva d’aquest procés pot seguir produint més i més resultats de gran qualitat en el futur estat català.
Després de les persones hi ha les infraestructures. Aquestes, en l’àmbit de la recerca, han millorat amb la creació dels centres CERCA, que lideren l’especialització de la recerca catalana, seguint un model que en alguns aspectes recorda els Max Planck alemanys o el CNRS francès. Aquestes elements han constituït un teixit d’excel•lència en la recerca produïda a Catalunya i han estat fonamentals per a assolir un nivell de reconeixement internacional impensable en els ’90, moment en que jo començava la meva tesi doctoral. Aquest sistema ha estat omplenat per una fracció molt elevada d’investigadors provinents de la resta del món, inclosos una bona part d’altres regions de l’estat espanyol.
No obstant aquestes bones notícies i millors perspectives, cal no perdre de vista dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer.
El primer d’ells és no continuar establint l’inadmissible salt actual entre la recerca i el sector productiu. La innovació i l’emprenedoria, però sobretot la concurrència de coneixement entre la universitat i l’empresa no poden ser tractats com a simples afegitons al nou projecte nacional. Han de ser tractors de l’economia del país, i els pilars on es consolidi la creació d’una estructura sòlida que ens pugui garantir un futur com a nació. La xarxa de centres TECNIO, que recentment ha patit un encoratjador trasbals amb la concentració d’esforços que estaven dispersos, va en aquesta direcció, però l’escàs finançament que actualment rep respecte el que es destina a la recerca fonamental no té cap sentit a un país que vol ser. De forma anàloga, la relació del món del coneixement universitari i de recerca amb la societat en general ha de ser potenciat. I hi ha un element clau en aquesta transformació: la universitat. La universitat no ha de ser explicada a la societat; la universitat ha de ser vista com el que és: el motor de la societat i la palanca on recolzar-se per a que la societat canviï.
I això em fa entrar en el segon dels errors que hem d’evitar o, millor dit, en la segona de les greus mancances actuals del nostre sistema que cal corregir. Si volem que aquestes universitats tinguin el seu rol central ens cal abans que res construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens calen universitats autònomes i àgils, que tinguin la transformació de la societat com a objectiu, i no pas la consolidació d’una estructura rígida de professorat autocomplaent. Per a fer-ho, calen uns objectius estratègics clars de país, i calen uns mecanismes de control i auditoria dels centres basats en el rigor d’indicadors tan diversos com complets. Calen, doncs, contractes programes generals i no ad hoc per a cada centre. Cal que els estudiants coneguin amb tot el detall i tota la transparència què els ofereix cada centre, basat en la qualitat de la seva recerca, de la seva docència, de la gestió dels seus recursos, de la seva sostenibilitat, del seu paper dinamitzador de la societat, de la seva internacionalització, etc. Cal que puguin escollir en base a la qualitat contrastada i a l’absoluta transparència, i no a la percepció. Cal que els estudiants disposin d’un model de beques d’accés a les universitats modern i eficient, però sobretot radicalment just. Cal conèixer amb precisió, i premiar quan escaigui!, els resultats dels centres, tant en termes absoluts com en termes relatius. Cal valoritzar les aportacions del professorat més valuós, i que aquest sigui el referent racional i ètic de la societat, en totes les disciplines. Cal eliminar catedràtics que vagaregen pels passadissos i personal precaritzat. Cal valoritzar la professió de Mestre, en majúscules! Cal mostrar que sense la base de la generació i transmissió del coneixement, la universitat, hi ha el no res.
Sovint els qui postulen que cal concentrar recursos per trobar l’excel•lència i que, en tot cas, cal establir mecanismes de solidaritat amb les regions o comarques més desafavorides per poder tenir les quotes territorials endreçades no s’adonen que, al final del dia, el talent crida talent, i que convé establir mecanismes d’avaluació coherent i gens corporativa que valori què aporta cada element del sistema i donar-li el pes que convé.
Més enllà de centres de primera i de tercera, convé establir una xarxa homogènia en qualitat i, en tot cas, heterogènia en grandària. Barcelona com a pol atractor de primer nivell no ha d’amagar que la feina ben feta es pot desenvolupar a tot arreu. Només calen bons criteris d’avaluació integrada de la qualitat i un concepte de país. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.
Jordi Villà és professor titular a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Anteriorment investigador Ramón y Cajal i professor agregat a la Universitat Pompeu Fabra. Investigador en bioquímica computacional, ha basat gran part de la seva recerca en l’estudi molecular dels mecanismes de reactivitat enzimàtica i la interacció de proteïnes.
Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat.
Pol Llonch i Obiols
Fa aproximadament un any que es va cel·lebrar el referèndum per decidir si Escòcia volia continuar sent part del Regne Unit o ser un país independent. Amb un resultat ajustat (55% en contra), va guanyar l’opció del no, és a dir, de romandre dins del Regne Unit.
D’aquell referèndum, i de la seva campanya, se’n poden aprendre moltes coses. Una de les més importants és que la gent vol trencar amb l’statu quo si l’alternativa és més bona. Sembla una raó obvia però és important ressaltar-ho, sobretot quan davant d’un eventual referèndum, un percentatge important de la població navega en la indecisió i s’acaba decantant cap a l’opció que cregui millor per les seves condicions de vida i la dels seus.
En un estat (el Regne Unit), amb una economia molt liberalitzada, semblava que el nacionalisme escocès, d’etiqueta socialdemòcrata, tenia l’avantatge de vendre una millora de l’estat del benestar en un futura Escòcia independent. El llibre blanc de la independència (Scotland’s Future) exposava les principals promeses que es podrien aconseguir amb un nou estat. Entre elles hi havia una cobertura més amplia en educació (fins ara pública només a partir dels 5 anys), un notable increment del pressupost del NHS (l’organisme públic de gestió de la sanitat) i més atenció per a les famílies amb necessitats especials.
El govern escocès, impulsor de la campanya a favor del sí, també tenia clar que la recerca és un pilar cabdal per millorar la societat i impulsar l’economia i que seria un sector estratègic en el model econòmic i social del nou estat. Tanmateix, en el cas de la recerca, l’objectiu de la campanya pel sí era marcadament continuista. El Regne Unit és un país amb molta tradició de recerca i on tradicionalment el govern i les empreses hi han invertit molt, creant un sistema eficient i competitiu. A tall d’exemple, de les 10 millors universitats europees, 7 són britàniques (QS World University Rankings 2014/15). Calia explicar a la societat, que en una Escòcia independent, els recursos destinats a la recerca no minvarien i que el nivell dels seus centres de recerca i universitats no es veuria afectat. Cal recordar que Escòcia té universitats de reconegut prestigi internacional com la Universitat d’Edimburg o la Universitat de St Adrews. La campanya dels partidaris del sí es va centrar doncs en explicar com es mantindria aquest alt nivell d’inversions, infraestructures i talent científic però resultava més difícil difondre que la independència podria millorar les condicions actuals.
A casa nostra el context és substancialment diferent. Espanya no és el Regne Unit, les inversions en recerca de l’estat espanyol, sigui en infraestructures o capital humà, és baix i resulta molt difícil competir per arribar, i mantenir-se, al més alt nivell. A Catalunya, fruit d’una aposta per la recerca a mig i llarg termini s’han anat creant programes de captació de talent (p. ex. ICREA) i una xarxa consolidada de centres de recerca (CERCAT) i universitats que generen i transfereixen coneixement d’alta qualitat. A diferència d’una Escòcia integrada en el Regne Unit, el poc interès en recerca i les limitades inversions que rep Catalunya des de l’administració espanyola fa que continuar depenent de l’estat espanyol redueixi el potencial del nostre sistema de recerca i que la transferència de coneixement a la societat se’n ressenteixi.
Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat. La creació d’un nou estat ens proporcionarà les eines per poder incrementar les inversions i gestionar els recursos eficaçment. D’aquesta manera es podrà millorar la qualitat de les nostres institucions científiques i ampliar la transferència de coneixement a la societat per tal que aquesta pugui gaudir dels avenços aconseguits.
Pol Llonch i Obiols és doctor en veterinària per la UAB, investigador a l’Scotland’s Rural College i professor convidat de la Universitat d’Edimburg. Després de 5 anys treballant a l’IRTA com a becari predoctoral, va treballar a la Universitat de Warwick (Regne Unit) com a investigador postdoctoral. Des de 2013 treballa al Roslin Institute d’Edimburg (Escòcia) investigant comportament i fisiologia animal gràcies a una beca postdoctoral Marie Curie. Els darrers dos anys ha viscut d’aprop el debat sobre la independència d’Escòcia i va seguir la campanya que va precedir el referèndum celebrat el passat 18 de setembre de 2014.
